“Quan vaig entrar a la presó en juny de 2007, els meus problemes físics amb 53 anys d'edat es reduïen a:
-Artrosi als peus, que em produïa deformació
-Sinusitis greu crònica
-Haver patit una flebitis
La meva situació a 15 d'octubre de 2010 ha canviat substancialment:
-La artrosi deformativa avança, amb l´única solució en la cirurgia, encara que sense garanties que els meus peus quedin bé.
-La sinusitis s'ha agreujat i no em permet descansar ni dormir ni una sola nit, agreujada per atacs de tos insistents i seguits perquè ve acompanyada d'asfíxia. Tota l'atenció que he rebut (i porto així ja molts mesos) ha estat sèrum fisiològic i dues sortides al otorino. En la primera em va manar fer un scanner dels sins nasals. Els resultats d'aquest scanner (gener 2008) van caure en l'oblit per a la presó fins que jo a l'agost de 2008 vaig protestar. Llavors es van adonar de la seva negligència i els metges de la presó van tractar d'esmenar-la fent-me una sortida per procediment d'urgència. D'aquella segona sortida -i última- em van manar antibiòtics i un nebulitzador. Al revers de l'informe, el otorino va apuntar “Tornar en 3 mesos”, anotació que ningú del Servei mèdic de la presó va veure. Mesos després, i només de manera casual, jo vaig tenir coneixement d'aquesta anotació i li vaig demanar al metge que ho mirés. Allí estava l'anotació, clar, però en comptes d'assumir la nova negligència i manar-me immediatament al otorino, em va contestar com a única resposta “per què no vaig estar vostè pendent i ens va avisar?”. Doncs avisant-li i tot, tampoc s'ha fet la sortida, i han passat dos anys. L'asfíxia que nit a nit m'impedeix respirar i dormir ha rebut per part dels metges penitenciaris l'expedició d'una recepta de Ventolín. Ni una sol·licitud, com una placa pulmonar, que els haig de tenir “bons” després de més de 3 anys així. Així, ni l'estat pulmonar ni la causa de les meves asfíxies les sabré estant presa, pel que sembla.
-Pateixo artrosi bastant avançada en tota la columna vertebral, sense que se m'hagi facilitat per pal·liar-la un altre tractament que no siguin antiinflamatoris. Ni teràpia alternativa, ni taules de gimnàstica que facin més lent el seu avanç. I per descomptat, han fet oïdes sordes a una sortida al reumàtóleg.
-Artrosi de genolls, que em dificulta en extrem pujar i baixar desnivells, escales.... I encara d'insistir i insistir, després d'any i mig de dolor, ho “van descobrir”. Però ni em van fer radiografies de les mans, on també existeix artrosi, doncs se'm dormen constantment, no tinc força en elles i els dits se m'enrampen.
-Com a conseqüència de l'extirpació dels ovaris al juny de 2008, amb 54 anys, i de la consegüent absència d'hormones, ha aparegut la osteoporosi. Ja confirmada la de genolls. Ni tan sols em van donar un tractament preventiu per a aquest problema.
-Pateixo cataractes en l'ull dret en estat molt avançat, la qual cosa ja gairebé m'impedeix veure per ell. M'hauran d'operar. Ni idea de quan ho permetran. El que sí sé és que des de fa dos anys estic obligada a utilitzar unes ulleres que no es corresponen amb la meva graduació actual.
-I el més greu, les vèrtebres lumbars. La L4 es desplaça, la L5 té hèrnia de disc i la S1 pateix un estrenyiment del canal medul·lar que comprimeix les haces nervioses. Al carrer caminava tot el que calia sense problemes. Ara la meva mobilitat es redueix a 300 metres, distància a la qual els dolors “pugen molt de to”, les cames se'm queden sense força i els meus pulmons no aconsegueixen respirar l'aire suficient per evitar el mareig.
Per a aquest enorme problema, m'han donat en dues ocasions corrents analgèsiques i diversos antiinflamatoris, pastilles de Ibuprofeno i injeccions, per la qual cosa a més es pot estar danyant els ronyons -càlculs- i el pàncrees.
L'única solució, per la qual cosa tot sembla indicar, és la cirurgia. Aquí a Àvila no la realitzen, i fa un any que porto esperant que em demanin cita en la Unitat de neurocirurgia de Salamanca, i a dia d'avui i malgrat no poques pressions i insistències, encara no ho han fet. El temps que acabi en una cadira de rodes, com em va dir la doctora del Servei de Rehabilitació a l'Hospital d'Àvila, es va escurçant. I la pregunta sorgeix: ocorrerà això abans que em donin la cita -poden passar fins a dos anys-, en la famosa Unitat de Columna?.
Tots els dies em veig obligada a baixar amb pes a la sala, i això, en les meves condicions, no hauria de fer-ho, però no tinc una altra alternativa. La presó en aquests casos posa una presa social de suport, alguna cosa que no vaig a permetre mentre pugui. Per ser culpa de la dispersió, a la qual ens sotmeten a totes i tots els presos polítics. Tant jo, com la majoria de les camarades, estem soles, dispersades i escampades per diferents presons o per diferents mòduls, sense contacte possible. I aquí qualsevol suport desitjable i consentit és inviable.
Tampoc em donen baixes metgesses per poder estar en la cel·la descansant quan em trobo malament. Un metge penitenciari d'Àvila em va dir que “no estic a la meva casa, allí podria fer el que volgués i tombar-me quan ho necessités”. Però això és la presó, i cal esperar que hi hagi mèdic, que si està et vegi quan a ell li vingui bé i que decideixi donar-te la baixa mèdica . Però mentre tot això... estàs obligada a romandre a la sala del mòdul, sense massa solució.
L'article 36.1 del Reglament Penitenciari diu que els metges tenen potestat per demanar una ambulància per al desplaçament a l'hospital, deixant clar que a l'hora de la conducció prevaldran els criteris mèdics-sanitaris als policials. No obstant això, la realitat carcerària és molt diferent. El metge, “oblidant” la meva lesió de lumbars, no ha donat “ordre”, i les vàries conduccions han estat en un furgó no habilitat, el escaló del qual està situat a uns 45-50 cm. del sòl, altura que m'és impossible pujar, i molt menys amb les mans emmanillades.
Sí, la sanitat a les presons, sobretot per les i els presos polítics, forma part del pla d'extermini contra la dissidència política, en un Estat, l'espanyol, que es dedica a donar lliçons de “drets humans” i de “humanitarisme” a mig planeta."
-Artrosi als peus, que em produïa deformació
-Sinusitis greu crònica
-Haver patit una flebitis
La meva situació a 15 d'octubre de 2010 ha canviat substancialment:
-La artrosi deformativa avança, amb l´única solució en la cirurgia, encara que sense garanties que els meus peus quedin bé.
-La sinusitis s'ha agreujat i no em permet descansar ni dormir ni una sola nit, agreujada per atacs de tos insistents i seguits perquè ve acompanyada d'asfíxia. Tota l'atenció que he rebut (i porto així ja molts mesos) ha estat sèrum fisiològic i dues sortides al otorino. En la primera em va manar fer un scanner dels sins nasals. Els resultats d'aquest scanner (gener 2008) van caure en l'oblit per a la presó fins que jo a l'agost de 2008 vaig protestar. Llavors es van adonar de la seva negligència i els metges de la presó van tractar d'esmenar-la fent-me una sortida per procediment d'urgència. D'aquella segona sortida -i última- em van manar antibiòtics i un nebulitzador. Al revers de l'informe, el otorino va apuntar “Tornar en 3 mesos”, anotació que ningú del Servei mèdic de la presó va veure. Mesos després, i només de manera casual, jo vaig tenir coneixement d'aquesta anotació i li vaig demanar al metge que ho mirés. Allí estava l'anotació, clar, però en comptes d'assumir la nova negligència i manar-me immediatament al otorino, em va contestar com a única resposta “per què no vaig estar vostè pendent i ens va avisar?”. Doncs avisant-li i tot, tampoc s'ha fet la sortida, i han passat dos anys. L'asfíxia que nit a nit m'impedeix respirar i dormir ha rebut per part dels metges penitenciaris l'expedició d'una recepta de Ventolín. Ni una sol·licitud, com una placa pulmonar, que els haig de tenir “bons” després de més de 3 anys així. Així, ni l'estat pulmonar ni la causa de les meves asfíxies les sabré estant presa, pel que sembla.
-Pateixo artrosi bastant avançada en tota la columna vertebral, sense que se m'hagi facilitat per pal·liar-la un altre tractament que no siguin antiinflamatoris. Ni teràpia alternativa, ni taules de gimnàstica que facin més lent el seu avanç. I per descomptat, han fet oïdes sordes a una sortida al reumàtóleg.
-Artrosi de genolls, que em dificulta en extrem pujar i baixar desnivells, escales.... I encara d'insistir i insistir, després d'any i mig de dolor, ho “van descobrir”. Però ni em van fer radiografies de les mans, on també existeix artrosi, doncs se'm dormen constantment, no tinc força en elles i els dits se m'enrampen.
-Com a conseqüència de l'extirpació dels ovaris al juny de 2008, amb 54 anys, i de la consegüent absència d'hormones, ha aparegut la osteoporosi. Ja confirmada la de genolls. Ni tan sols em van donar un tractament preventiu per a aquest problema.
-Pateixo cataractes en l'ull dret en estat molt avançat, la qual cosa ja gairebé m'impedeix veure per ell. M'hauran d'operar. Ni idea de quan ho permetran. El que sí sé és que des de fa dos anys estic obligada a utilitzar unes ulleres que no es corresponen amb la meva graduació actual.
-I el més greu, les vèrtebres lumbars. La L4 es desplaça, la L5 té hèrnia de disc i la S1 pateix un estrenyiment del canal medul·lar que comprimeix les haces nervioses. Al carrer caminava tot el que calia sense problemes. Ara la meva mobilitat es redueix a 300 metres, distància a la qual els dolors “pugen molt de to”, les cames se'm queden sense força i els meus pulmons no aconsegueixen respirar l'aire suficient per evitar el mareig.
Per a aquest enorme problema, m'han donat en dues ocasions corrents analgèsiques i diversos antiinflamatoris, pastilles de Ibuprofeno i injeccions, per la qual cosa a més es pot estar danyant els ronyons -càlculs- i el pàncrees.
L'única solució, per la qual cosa tot sembla indicar, és la cirurgia. Aquí a Àvila no la realitzen, i fa un any que porto esperant que em demanin cita en la Unitat de neurocirurgia de Salamanca, i a dia d'avui i malgrat no poques pressions i insistències, encara no ho han fet. El temps que acabi en una cadira de rodes, com em va dir la doctora del Servei de Rehabilitació a l'Hospital d'Àvila, es va escurçant. I la pregunta sorgeix: ocorrerà això abans que em donin la cita -poden passar fins a dos anys-, en la famosa Unitat de Columna?.
Tots els dies em veig obligada a baixar amb pes a la sala, i això, en les meves condicions, no hauria de fer-ho, però no tinc una altra alternativa. La presó en aquests casos posa una presa social de suport, alguna cosa que no vaig a permetre mentre pugui. Per ser culpa de la dispersió, a la qual ens sotmeten a totes i tots els presos polítics. Tant jo, com la majoria de les camarades, estem soles, dispersades i escampades per diferents presons o per diferents mòduls, sense contacte possible. I aquí qualsevol suport desitjable i consentit és inviable.
Tampoc em donen baixes metgesses per poder estar en la cel·la descansant quan em trobo malament. Un metge penitenciari d'Àvila em va dir que “no estic a la meva casa, allí podria fer el que volgués i tombar-me quan ho necessités”. Però això és la presó, i cal esperar que hi hagi mèdic, que si està et vegi quan a ell li vingui bé i que decideixi donar-te la baixa mèdica . Però mentre tot això... estàs obligada a romandre a la sala del mòdul, sense massa solució.
L'article 36.1 del Reglament Penitenciari diu que els metges tenen potestat per demanar una ambulància per al desplaçament a l'hospital, deixant clar que a l'hora de la conducció prevaldran els criteris mèdics-sanitaris als policials. No obstant això, la realitat carcerària és molt diferent. El metge, “oblidant” la meva lesió de lumbars, no ha donat “ordre”, i les vàries conduccions han estat en un furgó no habilitat, el escaló del qual està situat a uns 45-50 cm. del sòl, altura que m'és impossible pujar, i molt menys amb les mans emmanillades.
Sí, la sanitat a les presons, sobretot per les i els presos polítics, forma part del pla d'extermini contra la dissidència política, en un Estat, l'espanyol, que es dedica a donar lliçons de “drets humans” i de “humanitarisme” a mig planeta."
Isabel Aparicio Sánchez
Presa política del PCE(r)
Presó de Brieva, Ávila
Presa política del PCE(r)
Presó de Brieva, Ávila
15 octubre 2010
http://amnistiapresos.blogspot.com/2010/05/presa-politica-del-pcer-enferma-muy.htm
http://reixa-sri.blogspot.com/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada